Joan Blanch es reinventa

Fa uns dies sopava amb alguns amics que treballen fent falles. Ells, com jo, són admiradors del treball de Joan Blanch dins el món de les falles infantils. Comentant la imminent presentació de projectes de la Federació de Falles d'Especial ens plantejàvem en veu alta quina seria l'aposta de Joan en aquesta ocasió; estem acostumats a sorprendre'ns amb muntatges de ninots i esbossos excepcionalment bons, d'un estil molt reconegut i assentat. I enguany tot canviarà.

Joan Blanch és un cas a banda en el món de les falles. Va encetar els treballs de taller de falles quan ja portava una trajectòria consolidada en l'àmbit de la il·lustració i el disseny gràfic. Eixe, pense, va ser el motiu pel que no va acceptar entrar en el joc dels premis ni imitar el treball de la resta (com han fet Juan Carlos Molés, Javier Fernández, Bernat Estela i tants altres). Ell havia de tenir clar que si començava a fer falles, havia d'aportar alguna cosa. Plantà la seua primera falla en 1994, i des d'eixe moment impactà amb una estètica i uns continguts molt particulars; resultà una autèntica troballa. Han sigut molts anys de falles didàctiques, pensades per a xiquets, fetes amb trets estilístics propis del món del còmic infantil. I, sobretot, són treballs allunyats de la cursileria habitual en les falles. Mentres que la majoria intenten apropar-se als nanos donant via lliure a la fantasia en forma de desbandades de fades, princeses, mitologia i cultures llunyanes, Joan s'ha calfat més el cap en fer bons guions amb temes propers a la vida i coneixements dels xiquets contemporanis.

No puc negar que quan fa uns mesos vaig sentir la notícia que la seua falla de 2007, la d'Exposició-Misser Mascó, estaria dissenyada per Ramón Pla vaig indignar-me moltíssim. El fet que una persona tan extraordinàriament creativa com Joan es sotmetera als dibuixos i les pautes d'un altre artista em semblava quasi una heretgia, perquè podia significar la caiguda d'un dels últims mohicans en falles infantils divertides i amb trellat. I perquè, després d'un mal any de recompenses en forma de premi, tot connotava a una batalla perduda de l'originalitat front als productes comercials que aspiren a agradar a un públic tan adult com ignorant.

Però analitzant-ho des d'un d'altre prisma, Joan Blanch ha fet el que hauria fet qualsevol geni. Ara que s'ha adonat que ha creat un estil imitable, que la gent ho ha acceptat i assumit com a “estil clàssic”, ha decidit trencar amb totes les expectatives. Ara els que facen falles “com Joan Blanch” seran imitadors d'un estil que ha quedat en les primeres pàgines d'un llibre que pot i necessita evolucionar. En certa mena és una burla. Una burla a l'Ajuntament de València, que ha adjudicat la falla infantil a un artista que plagia sense pudor la seua estètica. Una burla a alguns artistes que han calcat de cap a peus treballs seus en altres poblacions. Una burla a professionals consagrats que han intentat imitar-lo i competir contra el seu nom jugant de forma bruta i desgavellada.

Després d'uns mesos de ràbia i incertesa, torne a pensar que Blanch és un geni. I espere amb il·lusió vore el seu nou projecte, que ja no és tan seu, sinó del que és col·laborador en un 50%. Segurament Joan serà el que millor sàpiga interpretar en volums els dibuixos de Pla. I segurament Pla trobarà en Joan un professional que sap respectar com cap altre l'obra d'un dibuixant.