Joan Blanch es reinventa

Fa uns dies sopava amb alguns amics que treballen fent falles. Ells, com jo, són admiradors del treball de Joan Blanch dins el món de les falles infantils. Comentant la imminent presentació de projectes de la Federació de Falles d'Especial ens plantejàvem en veu alta quina seria l'aposta de Joan en aquesta ocasió; estem acostumats a sorprendre'ns amb muntatges de ninots i esbossos excepcionalment bons, d'un estil molt reconegut i assentat. I enguany tot canviarà.

Joan Blanch és un cas a banda en el món de les falles. Va encetar els treballs de taller de falles quan ja portava una trajectòria consolidada en l'àmbit de la il·lustració i el disseny gràfic. Eixe, pense, va ser el motiu pel que no va acceptar entrar en el joc dels premis ni imitar el treball de la resta (com han fet Juan Carlos Molés, Javier Fernández, Bernat Estela i tants altres). Ell havia de tenir clar que si començava a fer falles, havia d'aportar alguna cosa. Plantà la seua primera falla en 1994, i des d'eixe moment impactà amb una estètica i uns continguts molt particulars; resultà una autèntica troballa. Han sigut molts anys de falles didàctiques, pensades per a xiquets, fetes amb trets estilístics propis del món del còmic infantil. I, sobretot, són treballs allunyats de la cursileria habitual en les falles. Mentres que la majoria intenten apropar-se als nanos donant via lliure a la fantasia en forma de desbandades de fades, princeses, mitologia i cultures llunyanes, Joan s'ha calfat més el cap en fer bons guions amb temes propers a la vida i coneixements dels xiquets contemporanis.

No puc negar que quan fa uns mesos vaig sentir la notícia que la seua falla de 2007, la d'Exposició-Misser Mascó, estaria dissenyada per Ramón Pla vaig indignar-me moltíssim. El fet que una persona tan extraordinàriament creativa com Joan es sotmetera als dibuixos i les pautes d'un altre artista em semblava quasi una heretgia, perquè podia significar la caiguda d'un dels últims mohicans en falles infantils divertides i amb trellat. I perquè, després d'un mal any de recompenses en forma de premi, tot connotava a una batalla perduda de l'originalitat front als productes comercials que aspiren a agradar a un públic tan adult com ignorant.

Però analitzant-ho des d'un d'altre prisma, Joan Blanch ha fet el que hauria fet qualsevol geni. Ara que s'ha adonat que ha creat un estil imitable, que la gent ho ha acceptat i assumit com a “estil clàssic”, ha decidit trencar amb totes les expectatives. Ara els que facen falles “com Joan Blanch” seran imitadors d'un estil que ha quedat en les primeres pàgines d'un llibre que pot i necessita evolucionar. En certa mena és una burla. Una burla a l'Ajuntament de València, que ha adjudicat la falla infantil a un artista que plagia sense pudor la seua estètica. Una burla a alguns artistes que han calcat de cap a peus treballs seus en altres poblacions. Una burla a professionals consagrats que han intentat imitar-lo i competir contra el seu nom jugant de forma bruta i desgavellada.

Després d'uns mesos de ràbia i incertesa, torne a pensar que Blanch és un geni. I espere amb il·lusió vore el seu nou projecte, que ja no és tan seu, sinó del que és col·laborador en un 50%. Segurament Joan serà el que millor sàpiga interpretar en volums els dibuixos de Pla. I segurament Pla trobarà en Joan un professional que sap respectar com cap altre l'obra d'un dibuixant.

Fènix: el renàixer de quina cendra?

S'han acabat les (en absolut necessàries o merescudes) vacances blogueres falleres. Una de les primeres notícies de la temporada de les festes de foc ha sigut l'adjudicació de la foguera oficial d'Alacant de 2007 als artistes Sergio Gómez i Paco Juan. El primer farà una foguera infantil baix el títol "La naturaleza dio a luz una niña y la llamó primavera", mentres que el segon, ja consagrat en l'art foguerer, farà realitat el lema "Fènix" amb una foguera que promet ser molt espectacular. Podeu vore les maquetes a l'enllaç. Fins ací, tot bé. Però sorprenentment Paco Juan, l'artista de la gran, va declarar en roda de premsa que "Fènix" manté l'essència alacantina davant la fusió amb les falles. I ahí ens topem amb el problema de sempre.

No sé per què, però de quan en quan em fa la impressió que molts constructors, artesans o artistes de fogueres estan plens de complexos. Igual és una opinió infundada que em ve donada pels meus prejudicis. Potser. Però eixa ràbia que tenen cap a la fusió amb les falles molts dels caps visibles de la incatalogable "estètica alacantina" diguem-ne que tampoc té molts fonaments. I tampoc serà massa sana. Pedro Soriano i Paco Juan són els pares d'un moviment estètic que començà a principis dels anys vuitanta i es caracteritzava per geometritzar al màxim els remats dels cadafals i afegir una bona dosi de risc a les estructures. I va estar molt bé vore desenvolupar eixa espurna de creativitat. Però el pensament modern hauria de ser més tolerant amb qualsevol tipus de plantejament estètic. Si a València cada vegada s'escolta menys allò de "això no és una falla", a Alacant sembla que cada vegada s'escolta més (i de manera despectiva) el "això no és una foguera, és una falla". I "Fènix" serà una foguera perquè es planta a Alacant i es cremarà en la nit de Sant Joan. Però si s'haguera plantat a Alboraia i s'haguera cremat per l'equinocci de primavera hauria sigut perfectament una falla. Pense que no cal donar-li més voltes. Però molts amants de la festa alacantina de segur que ho faran. Al fòrum de Fogueres.net contínuament podem trobar discussions al voltant del tema. I com és d'esperar no solen opinar historiadors d'art, ni especialistes en etnologia, ni gent que coneix més o menys la història d'ambdues festes. Es barallen per intentar esbrinar quins són els cànons ideals d'estètica alacantina, i no sols això, sinó que també s'atrevixen a ficar límits a la pròpia estètica fallera. Ja fa un temps, en 1999, l'artista Pedro Soriano signà un article d'opinió on assegurava que la falla "Érase una vez" de Julio Monterrubio (Plaça del Pilar, 1998) no era una falla, sinó més bé una foguera. I ara eixe esperit classificador s'ha estés de manera populista entre molts dels festers alacantins.

La foguera "Fènix" es podria interpretar, segons l'artista, com el renàixer de la cendra de l'estètica alacantina. Però jo em pregunte... de quina estètica alacantina parla? La tradicional, dels anys 30, 40, 50 (quasi idèntica a la que es representava llavors a València)? La que va crear ell mateix als 80 (demostrant un autèntic atac d'egolatria)? O d'una estètica no molt ben definida, que no existix, i que es fonamenta en aplaudir projectes i idees que no s'han pogut fer realitat mai per mancances tècniques i serietat professional? De quina cendra de totes vol renàixer? No ho sabrem. El dia que publiquen un "Manifest d'estètica alacantina" que incloga una clau dicotòmica per a diferenciar amb claredat i sense possibilitat d'error una foguera d'una falla que m'ho diguen i serè el primer en comprar-me-la i arrabassar, amb les tesis en mans, el títol de "foguera" a la majoria d'obres premiades al llarg de la història de la festa gran dels alacantins.