Rectificació "Premi a la Foto de l'any"

Han passat ja molts mesos des que vaig penjar l'article titulat "Un premi a la foto de l'any". Però mai és tard per a rectificar, diuen. I en esta ocasió ho he de fer. Vaig cometre l'error de no contrastar la informació que em va arribar al voltant d'allò que va succeir a la Gala dels Óscars i sobre el transcurs de la votació al Premi de la Premsa. La informació que vaig publicar, que em va arribar per diferents fonts, va generar malestar en la Delegació de Mitjans de Comunicació de Junta Central Fallera perquè no s'ajusta a la realitat, ja que no és la primera vegada que la Delegació participa en eixa votació. És més, en este cas no ho van fer tots els seus integrants, i tampoc es van veure sotmesos a les ordes de ningú, sinó que van actuar lliurement a l'expressar la seua votació.

Demane públicament disculpes pel que vaig afirmar en el seu moment. I aclarisc que mai ha sigut la meua intenció menysprear la tasca de les persones que treballen en cap delegació de Junta Central Fallera perquè en la majoria dels casos són fallers que, com jo vaig fer durant cinc anys, dediquen bona part del seu temps lliure a oferir un servici als altres i no busquen amb això cap compensació.

Joan Blanch es reinventa

Fa uns dies sopava amb alguns amics que treballen fent falles. Ells, com jo, són admiradors del treball de Joan Blanch dins el món de les falles infantils. Comentant la imminent presentació de projectes de la Federació de Falles d'Especial ens plantejàvem en veu alta quina seria l'aposta de Joan en aquesta ocasió; estem acostumats a sorprendre'ns amb muntatges de ninots i esbossos excepcionalment bons, d'un estil molt reconegut i assentat. I enguany tot canviarà.

Joan Blanch és un cas a banda en el món de les falles. Va encetar els treballs de taller de falles quan ja portava una trajectòria consolidada en l'àmbit de la il·lustració i el disseny gràfic. Eixe, pense, va ser el motiu pel que no va acceptar entrar en el joc dels premis ni imitar el treball de la resta (com han fet Juan Carlos Molés, Javier Fernández, Bernat Estela i tants altres). Ell havia de tenir clar que si començava a fer falles, havia d'aportar alguna cosa. Plantà la seua primera falla en 1994, i des d'eixe moment impactà amb una estètica i uns continguts molt particulars; resultà una autèntica troballa. Han sigut molts anys de falles didàctiques, pensades per a xiquets, fetes amb trets estilístics propis del món del còmic infantil. I, sobretot, són treballs allunyats de la cursileria habitual en les falles. Mentres que la majoria intenten apropar-se als nanos donant via lliure a la fantasia en forma de desbandades de fades, princeses, mitologia i cultures llunyanes, Joan s'ha calfat més el cap en fer bons guions amb temes propers a la vida i coneixements dels xiquets contemporanis.

No puc negar que quan fa uns mesos vaig sentir la notícia que la seua falla de 2007, la d'Exposició-Misser Mascó, estaria dissenyada per Ramón Pla vaig indignar-me moltíssim. El fet que una persona tan extraordinàriament creativa com Joan es sotmetera als dibuixos i les pautes d'un altre artista em semblava quasi una heretgia, perquè podia significar la caiguda d'un dels últims mohicans en falles infantils divertides i amb trellat. I perquè, després d'un mal any de recompenses en forma de premi, tot connotava a una batalla perduda de l'originalitat front als productes comercials que aspiren a agradar a un públic tan adult com ignorant.

Però analitzant-ho des d'un d'altre prisma, Joan Blanch ha fet el que hauria fet qualsevol geni. Ara que s'ha adonat que ha creat un estil imitable, que la gent ho ha acceptat i assumit com a “estil clàssic”, ha decidit trencar amb totes les expectatives. Ara els que facen falles “com Joan Blanch” seran imitadors d'un estil que ha quedat en les primeres pàgines d'un llibre que pot i necessita evolucionar. En certa mena és una burla. Una burla a l'Ajuntament de València, que ha adjudicat la falla infantil a un artista que plagia sense pudor la seua estètica. Una burla a alguns artistes que han calcat de cap a peus treballs seus en altres poblacions. Una burla a professionals consagrats que han intentat imitar-lo i competir contra el seu nom jugant de forma bruta i desgavellada.

Després d'uns mesos de ràbia i incertesa, torne a pensar que Blanch és un geni. I espere amb il·lusió vore el seu nou projecte, que ja no és tan seu, sinó del que és col·laborador en un 50%. Segurament Joan serà el que millor sàpiga interpretar en volums els dibuixos de Pla. I segurament Pla trobarà en Joan un professional que sap respectar com cap altre l'obra d'un dibuixant.

Fènix: el renàixer de quina cendra?

S'han acabat les (en absolut necessàries o merescudes) vacances blogueres falleres. Una de les primeres notícies de la temporada de les festes de foc ha sigut l'adjudicació de la foguera oficial d'Alacant de 2007 als artistes Sergio Gómez i Paco Juan. El primer farà una foguera infantil baix el títol "La naturaleza dio a luz una niña y la llamó primavera", mentres que el segon, ja consagrat en l'art foguerer, farà realitat el lema "Fènix" amb una foguera que promet ser molt espectacular. Podeu vore les maquetes a l'enllaç. Fins ací, tot bé. Però sorprenentment Paco Juan, l'artista de la gran, va declarar en roda de premsa que "Fènix" manté l'essència alacantina davant la fusió amb les falles. I ahí ens topem amb el problema de sempre.

No sé per què, però de quan en quan em fa la impressió que molts constructors, artesans o artistes de fogueres estan plens de complexos. Igual és una opinió infundada que em ve donada pels meus prejudicis. Potser. Però eixa ràbia que tenen cap a la fusió amb les falles molts dels caps visibles de la incatalogable "estètica alacantina" diguem-ne que tampoc té molts fonaments. I tampoc serà massa sana. Pedro Soriano i Paco Juan són els pares d'un moviment estètic que començà a principis dels anys vuitanta i es caracteritzava per geometritzar al màxim els remats dels cadafals i afegir una bona dosi de risc a les estructures. I va estar molt bé vore desenvolupar eixa espurna de creativitat. Però el pensament modern hauria de ser més tolerant amb qualsevol tipus de plantejament estètic. Si a València cada vegada s'escolta menys allò de "això no és una falla", a Alacant sembla que cada vegada s'escolta més (i de manera despectiva) el "això no és una foguera, és una falla". I "Fènix" serà una foguera perquè es planta a Alacant i es cremarà en la nit de Sant Joan. Però si s'haguera plantat a Alboraia i s'haguera cremat per l'equinocci de primavera hauria sigut perfectament una falla. Pense que no cal donar-li més voltes. Però molts amants de la festa alacantina de segur que ho faran. Al fòrum de Fogueres.net contínuament podem trobar discussions al voltant del tema. I com és d'esperar no solen opinar historiadors d'art, ni especialistes en etnologia, ni gent que coneix més o menys la història d'ambdues festes. Es barallen per intentar esbrinar quins són els cànons ideals d'estètica alacantina, i no sols això, sinó que també s'atrevixen a ficar límits a la pròpia estètica fallera. Ja fa un temps, en 1999, l'artista Pedro Soriano signà un article d'opinió on assegurava que la falla "Érase una vez" de Julio Monterrubio (Plaça del Pilar, 1998) no era una falla, sinó més bé una foguera. I ara eixe esperit classificador s'ha estés de manera populista entre molts dels festers alacantins.

La foguera "Fènix" es podria interpretar, segons l'artista, com el renàixer de la cendra de l'estètica alacantina. Però jo em pregunte... de quina estètica alacantina parla? La tradicional, dels anys 30, 40, 50 (quasi idèntica a la que es representava llavors a València)? La que va crear ell mateix als 80 (demostrant un autèntic atac d'egolatria)? O d'una estètica no molt ben definida, que no existix, i que es fonamenta en aplaudir projectes i idees que no s'han pogut fer realitat mai per mancances tècniques i serietat professional? De quina cendra de totes vol renàixer? No ho sabrem. El dia que publiquen un "Manifest d'estètica alacantina" que incloga una clau dicotòmica per a diferenciar amb claredat i sense possibilitat d'error una foguera d'una falla que m'ho diguen i serè el primer en comprar-me-la i arrabassar, amb les tesis en mans, el títol de "foguera" a la majoria d'obres premiades al llarg de la història de la festa gran dels alacantins.

M'expliques la falla?

Si Bernat i Baldoví alçara el cap es trobaria amb unes falles molt diferents a les que el van induir a escriure els primers llibrets de falla, a mitjan segle XIX. Llavors el llibret era imprescindible, com els llibrets d'òpera, perquè sense ell et quedaves a mitges i no podies conéixer tot el contingut de la falla plantada. Els cadafals tenien molts detalls que a peu d'escena no tenien importància, però al llibret completaven el sentit dels acudits que se succeïen al voltant de l'eix temàtic. Ara tot és diferent, i havia de ser així.

L'exemple més fàcil seria parlar de les falles d'Especial. Generalment són el màxim exponent de la pèrdua absoluta de l'expressió irònica i crítica en pro del sensiblerisme esteticista més comercial. Fiquem d'exemple la guanyadora de 2006, "Tot a cent", de la comissió Pediatra Jorge Comín-Serra Calderona. Un conjunt de figures de trets semblants als del món de l'animació Disney captades en un moment pregnant, com si l'artista parara la pel·lícula Aladdin en qualsevol fotograma d'una escena musical i ho traslladara tot als volums d'una falla. Evidentment, el resultat no requerix de moltes explicacions ni elucubracions per fer-te riure, perquè no ho intenta: l'única pretensió que té l'invent és que et fiques davant i digues "oh, que bonica falla i que gran, realment es mereixia el premi".

Però no només passa amb les macrofalles per a les masses. Els llibrets que servixen per explicar les falles tampoc són necessaris per a la majoria de la resta de falles, perquè la majoria s'han fet més visuals i menys interpretables. És una evolució lògica, perquè la cultura actual està molt més desenvolupada visualment que la de fa un segle. Menys justificada encara està la publicació d'estos llibrets per part de les comissions que innoven amb el monument. Si quan vas a l'IVAM no et donen un quadern perquè comprengues el que l'artista vol dir amb les seues escultures... no cal que t'expliquen el significat de les falles desintegrades de Rafa Ferrando. El que vullga contar-te la falla, ja ho farà mitjançant els seus ninots i els seus versos al peu. Si els té... perquè podria no tenir-los i en eixe cas pots reflexionar a l'ombra de la lluna. També és vàlid, no?

Malgrat això, la majoria de comissions falleres segueix amb la dinàmica de publicar al llibret la secció "explicació de la falla" (excusa per a omplir fulles al voltant del plec en cuatricomia de les falleres majors). I són poques les comissions que decideixen aprofundir en el tema que tracta el monument, o opten per articles d'opinió o investigació paral·lelament al motiu temàtic del cadafal. En esta matèria juguen en la davantera les comissions de les Fogueres d'Alacant, així com algunes falles de La Safor (Falla Corea, de Gandia) i La Ribera (Falla La Malva, d'Alzira). És encomiable l'exemple de la falla Corea (Primer Premi de la Generalitat en 2006), que enguany va fer el llibret més artístic que he vist: un recull de fotos originals de la festa fallera de Francesc Jarque acompanyades per comentaris (com si es tractara d'un fotoblog) per algunes de les firmes més destacades del món de la cultura festiva.

Clar està, que eixe tipus de llibret artístic, o llibret cultural, o llibret literari que serviria per dignificar el panorama cultural de la festa fallera, per ara no té cabuda a les comissions falleres de València perquè cap organisme el defensa amb premis (llevant la jove iniciativa de l'ADEF de premiar el millor article d'un llibret de falla). D'una banda la Generalitat premia l'ús de la llengua (i valora un conjunt, però inclou totes les comissions falleres del país). D'altra banda, l'única institució que premia els llibrets de falla és Lo Rat Penat, que només premia els escrits en la seua pròpia normativa, i només valora la inútil i desfasada explicació en vers de la falla. Per no parlar dels homenatges en vers a les falleres majors que ens recorden èpoques passades...

Quant de temps haurem d'esperar fins que l'Ajuntament de València, des de la seua institució fallera (JCF) convoque un premi al millor llibret de falla en el seu conjunt? No puc imaginar resposta, però si no es fa alguna cosa, el llibre faller està condemnat a mort.

Una Ofrena dividida

A dos dies de l'arribada del pastor alemany a València, la ciutat està invadida. Ja ens agradaria que algun any es fera durant la setmana fallera un desplegament tan impactant dels serveis de neteja, seguretat o informació. El cap i casal mostra una imatge impecable, les banderes vaticanes pengen de la majoria de fanals i pals d'electricitat. El trànsit rodat està completament tancat als voltants de l'epicentre de la celebració. I comencen a aplegar les primeres famílies numeràries de l'Opus Dei carregades de xiquets que venen a València per a dir al món sencer que els valors de la família solament es poden comprendre de la seua manera. Tolerància al poder! Campanyes com el "Jo no t'espere" o l'èxit musical "Amo a Laura" seran condemnats a l'infern. Probablement no saben que ací a València condemnem un altre infern, a la crema, tot el que ens ve en gana.

De les 378 comissions falleres de la ciutat, 255 acudiran a l'ofrena papal. De les 400 juntes locals d'altres poblacions només acudiran la mitat, 200. De les 5.000 persones que havien previst que participarien en l'emotiu acte a favor dels valors anquilosats, només ho faran 2.000. Amb tot i amb això són dades preocupants. De les 255 falles valencianes que apareixeran representades... ¿quantes ho faran per devoció? ¿quantes ho faran per lluïment? ¿quantes ho faran per ser partícips de l'anecdòtica visita? No ho sabrem. Si ho retransmetera Julio Tormo de segur que diria que totes ho fan per absoluta devoció. Julio: ¿el Papa sabe lo tuyo?

Podem estar convençuts que l'acte tindrà una bona cobertura mediàtica. Com vaig pronosticar, Fallas.com s'ha dedicat a informar de tots els detalls de l'esdeveniment. "El mundo fallero se vuelca con el V Encuentro Mundial de las Familias y la visita de SS el Papa", diu una de les últimes notícies penjades. Doncs no sé jo si allò és professionalitat periodística, perquè el cens faller de València té vora 100.000 persones, i d'elles només participen 1.100 (llevant dels 2.000 participants els representants de juntes locals). Així que 1.100 persones són el "món faller". Un món faller que a més a més "se vuelca" amb el Ratzinger. Però quina manera més tendenciosa de manipular el llenguatge és eixa? Jo desfile tots els anys en l'Ofrena de Falles i no em bolque cap a la verge, perquè sóc agnòstic i molt anticlerical. Demane ara mateix un estudi sociològic que analitze el percentatge de les famílies falleres que s'ajusten als ideals del catolicisme.

Però bé, tot açò ha de passar. Rita i Camps ja digueren que per al Papa "el que faça falta". I hem vist com eixa premissa ha anat prenent forma als carrers de la metròpolis. Ara només queda que passe el vendaval i esperar que vinga una altra grossa: la America's Cup. Els fallers, de segur, també es bolcaran. És ben sabut la tradició del poble valencià dins l'àmbit dels esports nàutics. O què és el que fan els pescadors de l'Albufera?