Els camins de la innovació fallera

Reflexions a l'ombra de la lluna, una falla configurada arran d'una obra de l'escultor Miquel Navarro va ser la més innovadora de 2006, segons el jurat. Dos anys abans, la falla més innovadora va ser Una espineta clavada, un conjunt de crítica cívica en to líric de l'artista Rafa Ferrando. Més enrere, el premi anava a parar al treball del Col·lectiu No t'Espantex 2.002 desitjos per a cremar, una falla gran vista des del punt de vista més infantil possible: com si estiguera feta per xiquets. En l'any 2001, Ditirambe, un magnífic monument de color roig, al·legoria als plaers sexuals i al vitalisme, obra del mestre Alfredo Ruiz, s'alçava amb l'honorífic guardó.

I com era la falla guanyadora de la secció Especial de 2001? Poca gent ho sabria respondre. Jo vos ho recorde: Descobriments del segle XVIII, una falla de Paco López Albert plantada a l'encreuada dels carrers Convent de Jerusalem-Matemàtic Marzal. De què parlava? Això ja és massa, eh? Doncs parlava dels invents del segle XVIII i els ubicava en situacions que —presumptament— tenien una finalitat humorística. Segons el guió, el bidet va ser inventat per que una mamelluda en robes interiors i puntilles es rentara les parts íntimes. I la guillotina, lluny de qualsevol paral·lelisme crític, servia per a operar de fimosis a un xiquet.

Està clar que la primera llista de cadafals esmentats, els premiats com a “innovadors”, han tingut molta més repercussió en la història de la festa que aquell primer premi de la secció Especial. Almenys des d'un punt de vista artístic. Insulteu-me, digueu-me “intel·lectual”, però aquella falla roja d'Alfredo Ruiz composta per formes geomètriques en una disposició vertical, gratant el cel, envoltada d'erotisme i passió, era molt més interessant per al psique humà que no l'altra, plena de colors i formes recarregades: en essència demostratives del treball i justificadores de l'alt cost de producció.

Eixes falles, les innovadores, estan escrivint una història paral·lela en la festa fallera. Segurament serà la part més marginal i oblidada de la història fallera: fora de totes eixes pàgines dels anuaris fallers, fora de la publicació Vivir las Fallas i fora de les portades de diaris. Però tenen una importància especial per a una minoria important. Són les falles ‘indies', alternatives o experimentals: tant se val. Però en una societat democràtica s'han de respectar les minories.

Fa uns mesos, l'actual president de la Junta Central Fallera, Félix Crespo, llançà a l'aire una polèmica proposta, un canvi en el sistema de premis. Realment, de cara als mitjans de comunicació, tot semblava molt positiu: més premis, més diversificats i més oportunitats per a les comissions de poder replegar un 'palet'. Però la mesura mostrava canvis que no serien mai titulars de notícia i afectarien a molta gent: s'acabaria el concurs de falles innovadores, per donar pas a un premi de “falla innovadora” dins de cada categoria pressupostaria.

En la meua opinió eixa mesura acabaria amb la progressió aritmètica que tenen hui les noves tendències als cadafals fallers. Perquè si ja són escasses les falles que participen al concurs d'innovació, si llevàrem totes les que ho fan principalment interessades per endur-se una compensació només ens restarien cinc, sent molt optimistes. I si de 380 comissions només cinc aposten per innovar, per renovar l'esperit del monument faller i donar-li un caire contemporani, crec que seria un bon moment per a celebrar el soterrament de la festa, almenys a nivell cultural, perquè ja sé que a nivell turístic seguirien funcionant molt bé.

QUÈ ÉS UNA FALLA INNOVADORA? Un dels temes dels que més m'ofusca parlar és de què es pot considerar innovador. Per a la majoria dels fallers, innovadora és qualsevol falla que trenque l'esquema clàssic, entenent per clàssic el canònic partint dels models que instauraren a mitjans de segle XX, amb les falles de Vicent Luna, Modest González o, més actualment, del pare de l'actual nissaga d'èxit, Miquel Santaeulalia. Una falla d'estètica moderna, per exemple de línies geomètriques, ja es considera innovadora per la majoria. Sembla que dóna igual el tema, el tractament d'eixe tema, i el concepte general de monument. Com si la innovació només fóra qüestió d'estètica. Tant és així que les fogueres d'Alacant per a molts són considerades "falles innovadores".

M'agradaria anar més enllà. L'historial de premis, salvant alguna excepció, recolza la meua teoria, i és que per que una falla siga innovadora ha de trencar molts més motles que els d'algeps. Una falla innovadora ha de ser una falla que només tinga sentit durant un any, que signifique un punt i apart en la resta de producció d'un artista. Alfredo Ruiz no plantava falles innovadores, plantava falles amb el seu propi estil: la innovació és una qüestió més relativista. Una falla innovadora pot perfectament traure a la llum coses que ja s'han fet en un passat, però ha de fer-ho des d'una perspectiva inèdita, amb caràcter, amb actitud. I es podria plantar una falla innovadora partint de figures ja plantades, agarrant motles dels desastrosos anys 80. Solament caldria ficar-li una purna d'enginy, d'intel·ligència, de creativitat.

Si hi haguera moltes propostes innovadores donaria gust passejar veient falles, perquè significaria que algunes serien diferents a les de l'any anterior, i a les del següent. Serien falles fetes per a ser cremades i recordades. No com la majoria, que fa la impressió que renaixen any rere any de la mateixa cendra, embrutada i mullada cendra.

Foto 1: Escena de Marisa Falcó i Paco Pellicer per al cadafal 2.002 desitjos per a cremar, comissió Castelló-Sogorb 2002. Foto 2: Ditirambe, la falla d'Alfredo Ruiz per a Quart-Palomar en 2001.

Lladró planta falles

El fotomuntatge de dalt bé podria ser un dels projectes de falla de Secció Especial per a 2007. Evidentment, no ho és; és un collage fet amb imatges de la marca de porcellanes més tradicionalment valenciana. La ratllada ve perquè ja fa un parell de mesos que es presentaren els esbossos de la Federació de Falles de la Secció Especial, i varies setmanes des que es presentaren els que restaven. Les cartes sobre la taula i (sorpresa!) no hi ha cap novetat a la vista. No havia comentat res perquè, malauradament, “la vida sigue igual” com cantava Julio Iglesias.

Ja he fet referència en alguna ocasió a la pèrdua de significat dels cadafals fallers. No vaig a sorprendre a ningú ara si dic que les falles estan dissenyades per que agraden a la vista, i renuncien completament al seu sentit original: la crítica, contar coses i l'enginy. Ja no hi ha cap premi que potencie l'originalitat estètica o la crítica en sentit pur (recordem que el Club a la Nostra Marxa, coneguda associació que s'autodefineix d'esquerres, va premiar l'any passat la inefable crítica de la falla guanyadora de Secció Especial: Pediatra Jorge Comín-Serra Calderona, “Nou Campanar”).

Els que defenem les falles amb compromís social, amb creativitat o simplement “noves” estèticament parlant, solament ens podem passejar pels monuments fallers que participen en el concurs de falles innovadores: una vintena. Es tracta d'un concurs paral·lel que ara, a més a més, es vol eliminar per a relegar-ho a un segon pla i incloure-ho dins les seccions tradicionals. No obstant això, la resta de falles lluita per agradar al jurat amb metres i més metres de falla sense sentit, composicions arriscades sense coherència, punxant muntanyes de figures en un sacabutx gegant, com si foren pinxos moruns. I per damunt de tot, intentant que cada any siguen més grans i estiguen “millor acabades”, concebent l'únic bon acabat possible aquell que més semblança ofereix amb la “bonicor” de les figures Lladró en la seua línia més clàssica. Tot açò es remarca amb força en les falles més cares.

Molts dels artistes fallers de fama reconeguda han treballat o col·laborat en alguna ocasió amb la firma Lladró. Però, tot i que alguns d'ells han fets aportacions interessants dins la concepció de la porcellana decorativa (la línia de gres, o les formes més sintètiques), a les falles s'han hagut de sotmetre als cànons comercials de les macroproduccions: la porcellana kitsch. El màxim exponent d'esta tendència passada de moda és el monument que podrem vore als carrers Sueca-Literat Azorín en 2007: una autèntica joia del gust ranci.

I va a més. I les falles superen en la majoria d'ocasions la coentor de la marca Lladró dels anys 80 i 90 i s'ancoren en una sèrie de paràmetres que cada any estan més presents i renaixen per mimesi del que es va premiar en anys anteriors. Figures referents a cultures llunyanes o fantàstiques i anatomies articulades amb disposicions visiblement afectades i amanerades són el centre de la majoria de monuments de la màxima categoria. L'any passat se'n va eixir Malva-rosa de la tònica, però de poc els va servir l'esforç perquè el no-premi obtingut ha repercutit en caure un poc més baix: dins el nivell de la falla tradicional mal entesa.

DOS EXCEPCIONS
Fent una ullada al panorama de la Secció Especial de 2007 solament m'il·lusionen en xicoteta mesura dos casos. El primer, i més destacable, la proposta de l'il·lustrador Ramón Pla per a la falla que plantaran José Latorre i Gabriel Sanz en Exposició-Misser Mascó. Les seues línies semblen molt més properes al còmic infantil contemporani i s'allunyen prou de tot allò plantat abans. Tots els elements del cadafal tenen relació entre sí. Cosa que no passa en les dos falles més cares: Pediatra Jorge Comín i Convent de Jerusalem, on l'ordre dels factors no altera el producte. Passarem per alt el factor infantil del monument “I tu, a què jugues?”, dissenyat per Pla, perquè també està present en la resta de produccions.

Un altre cas que pot aplegar a il·lusionar és el del monument de Na Jordana. El seu dissenyador, Moisés Alarcón, ha agarrat una caricatura del personatge Michael Jackson per a que Vicente Llácer, l'artista, desenvolupe el tema “I want to be Freak”. Una falla que parla d'un fenomen molt de moda, i en clau d'humor. Sembla que la comissió de Na Jordana serà la principal accionista del guió del monument, i això li fa eixir al mercat borsari amb molts punts d'avantatge.

La resta de falles són per a anar i fer-se la foto de “Jo vaig estar a les Falles de València”. I explicar als amics que les falles són com les porcellanes Lladró però a escala 1:20. No és la meua intenció fer una pre-crítica, sinó més bé valorar en conjunt els principis en què es fonamenten els monuments fallers que tanta admiració provoquen en reduït sector de la societat valenciana. En definitiva són obres d'art, sí, però sense xixa ni llimonà.

Rectificació "Premi a la Foto de l'any"

Han passat ja molts mesos des que vaig penjar l'article titulat "Un premi a la foto de l'any". Però mai és tard per a rectificar, diuen. I en esta ocasió ho he de fer. Vaig cometre l'error de no contrastar la informació que em va arribar al voltant d'allò que va succeir a la Gala dels Óscars i sobre el transcurs de la votació al Premi de la Premsa. La informació que vaig publicar, que em va arribar per diferents fonts, va generar malestar en la Delegació de Mitjans de Comunicació de Junta Central Fallera perquè no s'ajusta a la realitat, ja que no és la primera vegada que la Delegació participa en eixa votació. És més, en este cas no ho van fer tots els seus integrants, i tampoc es van veure sotmesos a les ordes de ningú, sinó que van actuar lliurement a l'expressar la seua votació.

Demane públicament disculpes pel que vaig afirmar en el seu moment. I aclarisc que mai ha sigut la meua intenció menysprear la tasca de les persones que treballen en cap delegació de Junta Central Fallera perquè en la majoria dels casos són fallers que, com jo vaig fer durant cinc anys, dediquen bona part del seu temps lliure a oferir un servici als altres i no busquen amb això cap compensació.

Joan Blanch es reinventa

Fa uns dies sopava amb alguns amics que treballen fent falles. Ells, com jo, són admiradors del treball de Joan Blanch dins el món de les falles infantils. Comentant la imminent presentació de projectes de la Federació de Falles d'Especial ens plantejàvem en veu alta quina seria l'aposta de Joan en aquesta ocasió; estem acostumats a sorprendre'ns amb muntatges de ninots i esbossos excepcionalment bons, d'un estil molt reconegut i assentat. I enguany tot canviarà.

Joan Blanch és un cas a banda en el món de les falles. Va encetar els treballs de taller de falles quan ja portava una trajectòria consolidada en l'àmbit de la il·lustració i el disseny gràfic. Eixe, pense, va ser el motiu pel que no va acceptar entrar en el joc dels premis ni imitar el treball de la resta (com han fet Juan Carlos Molés, Javier Fernández, Bernat Estela i tants altres). Ell havia de tenir clar que si començava a fer falles, havia d'aportar alguna cosa. Plantà la seua primera falla en 1994, i des d'eixe moment impactà amb una estètica i uns continguts molt particulars; resultà una autèntica troballa. Han sigut molts anys de falles didàctiques, pensades per a xiquets, fetes amb trets estilístics propis del món del còmic infantil. I, sobretot, són treballs allunyats de la cursileria habitual en les falles. Mentres que la majoria intenten apropar-se als nanos donant via lliure a la fantasia en forma de desbandades de fades, princeses, mitologia i cultures llunyanes, Joan s'ha calfat més el cap en fer bons guions amb temes propers a la vida i coneixements dels xiquets contemporanis.

No puc negar que quan fa uns mesos vaig sentir la notícia que la seua falla de 2007, la d'Exposició-Misser Mascó, estaria dissenyada per Ramón Pla vaig indignar-me moltíssim. El fet que una persona tan extraordinàriament creativa com Joan es sotmetera als dibuixos i les pautes d'un altre artista em semblava quasi una heretgia, perquè podia significar la caiguda d'un dels últims mohicans en falles infantils divertides i amb trellat. I perquè, després d'un mal any de recompenses en forma de premi, tot connotava a una batalla perduda de l'originalitat front als productes comercials que aspiren a agradar a un públic tan adult com ignorant.

Però analitzant-ho des d'un d'altre prisma, Joan Blanch ha fet el que hauria fet qualsevol geni. Ara que s'ha adonat que ha creat un estil imitable, que la gent ho ha acceptat i assumit com a “estil clàssic”, ha decidit trencar amb totes les expectatives. Ara els que facen falles “com Joan Blanch” seran imitadors d'un estil que ha quedat en les primeres pàgines d'un llibre que pot i necessita evolucionar. En certa mena és una burla. Una burla a l'Ajuntament de València, que ha adjudicat la falla infantil a un artista que plagia sense pudor la seua estètica. Una burla a alguns artistes que han calcat de cap a peus treballs seus en altres poblacions. Una burla a professionals consagrats que han intentat imitar-lo i competir contra el seu nom jugant de forma bruta i desgavellada.

Després d'uns mesos de ràbia i incertesa, torne a pensar que Blanch és un geni. I espere amb il·lusió vore el seu nou projecte, que ja no és tan seu, sinó del que és col·laborador en un 50%. Segurament Joan serà el que millor sàpiga interpretar en volums els dibuixos de Pla. I segurament Pla trobarà en Joan un professional que sap respectar com cap altre l'obra d'un dibuixant.

Fènix: el renàixer de quina cendra?

S'han acabat les (en absolut necessàries o merescudes) vacances blogueres falleres. Una de les primeres notícies de la temporada de les festes de foc ha sigut l'adjudicació de la foguera oficial d'Alacant de 2007 als artistes Sergio Gómez i Paco Juan. El primer farà una foguera infantil baix el títol "La naturaleza dio a luz una niña y la llamó primavera", mentres que el segon, ja consagrat en l'art foguerer, farà realitat el lema "Fènix" amb una foguera que promet ser molt espectacular. Podeu vore les maquetes a l'enllaç. Fins ací, tot bé. Però sorprenentment Paco Juan, l'artista de la gran, va declarar en roda de premsa que "Fènix" manté l'essència alacantina davant la fusió amb les falles. I ahí ens topem amb el problema de sempre.

No sé per què, però de quan en quan em fa la impressió que molts constructors, artesans o artistes de fogueres estan plens de complexos. Igual és una opinió infundada que em ve donada pels meus prejudicis. Potser. Però eixa ràbia que tenen cap a la fusió amb les falles molts dels caps visibles de la incatalogable "estètica alacantina" diguem-ne que tampoc té molts fonaments. I tampoc serà massa sana. Pedro Soriano i Paco Juan són els pares d'un moviment estètic que començà a principis dels anys vuitanta i es caracteritzava per geometritzar al màxim els remats dels cadafals i afegir una bona dosi de risc a les estructures. I va estar molt bé vore desenvolupar eixa espurna de creativitat. Però el pensament modern hauria de ser més tolerant amb qualsevol tipus de plantejament estètic. Si a València cada vegada s'escolta menys allò de "això no és una falla", a Alacant sembla que cada vegada s'escolta més (i de manera despectiva) el "això no és una foguera, és una falla". I "Fènix" serà una foguera perquè es planta a Alacant i es cremarà en la nit de Sant Joan. Però si s'haguera plantat a Alboraia i s'haguera cremat per l'equinocci de primavera hauria sigut perfectament una falla. Pense que no cal donar-li més voltes. Però molts amants de la festa alacantina de segur que ho faran. Al fòrum de Fogueres.net contínuament podem trobar discussions al voltant del tema. I com és d'esperar no solen opinar historiadors d'art, ni especialistes en etnologia, ni gent que coneix més o menys la història d'ambdues festes. Es barallen per intentar esbrinar quins són els cànons ideals d'estètica alacantina, i no sols això, sinó que també s'atrevixen a ficar límits a la pròpia estètica fallera. Ja fa un temps, en 1999, l'artista Pedro Soriano signà un article d'opinió on assegurava que la falla "Érase una vez" de Julio Monterrubio (Plaça del Pilar, 1998) no era una falla, sinó més bé una foguera. I ara eixe esperit classificador s'ha estés de manera populista entre molts dels festers alacantins.

La foguera "Fènix" es podria interpretar, segons l'artista, com el renàixer de la cendra de l'estètica alacantina. Però jo em pregunte... de quina estètica alacantina parla? La tradicional, dels anys 30, 40, 50 (quasi idèntica a la que es representava llavors a València)? La que va crear ell mateix als 80 (demostrant un autèntic atac d'egolatria)? O d'una estètica no molt ben definida, que no existix, i que es fonamenta en aplaudir projectes i idees que no s'han pogut fer realitat mai per mancances tècniques i serietat professional? De quina cendra de totes vol renàixer? No ho sabrem. El dia que publiquen un "Manifest d'estètica alacantina" que incloga una clau dicotòmica per a diferenciar amb claredat i sense possibilitat d'error una foguera d'una falla que m'ho diguen i serè el primer en comprar-me-la i arrabassar, amb les tesis en mans, el títol de "foguera" a la majoria d'obres premiades al llarg de la història de la festa gran dels alacantins.

M'expliques la falla?

Si Bernat i Baldoví alçara el cap es trobaria amb unes falles molt diferents a les que el van induir a escriure els primers llibrets de falla, a mitjan segle XIX. Llavors el llibret era imprescindible, com els llibrets d'òpera, perquè sense ell et quedaves a mitges i no podies conéixer tot el contingut de la falla plantada. Els cadafals tenien molts detalls que a peu d'escena no tenien importància, però al llibret completaven el sentit dels acudits que se succeïen al voltant de l'eix temàtic. Ara tot és diferent, i havia de ser així.

L'exemple més fàcil seria parlar de les falles d'Especial. Generalment són el màxim exponent de la pèrdua absoluta de l'expressió irònica i crítica en pro del sensiblerisme esteticista més comercial. Fiquem d'exemple la guanyadora de 2006, "Tot a cent", de la comissió Pediatra Jorge Comín-Serra Calderona. Un conjunt de figures de trets semblants als del món de l'animació Disney captades en un moment pregnant, com si l'artista parara la pel·lícula Aladdin en qualsevol fotograma d'una escena musical i ho traslladara tot als volums d'una falla. Evidentment, el resultat no requerix de moltes explicacions ni elucubracions per fer-te riure, perquè no ho intenta: l'única pretensió que té l'invent és que et fiques davant i digues "oh, que bonica falla i que gran, realment es mereixia el premi".

Però no només passa amb les macrofalles per a les masses. Els llibrets que servixen per explicar les falles tampoc són necessaris per a la majoria de la resta de falles, perquè la majoria s'han fet més visuals i menys interpretables. És una evolució lògica, perquè la cultura actual està molt més desenvolupada visualment que la de fa un segle. Menys justificada encara està la publicació d'estos llibrets per part de les comissions que innoven amb el monument. Si quan vas a l'IVAM no et donen un quadern perquè comprengues el que l'artista vol dir amb les seues escultures... no cal que t'expliquen el significat de les falles desintegrades de Rafa Ferrando. El que vullga contar-te la falla, ja ho farà mitjançant els seus ninots i els seus versos al peu. Si els té... perquè podria no tenir-los i en eixe cas pots reflexionar a l'ombra de la lluna. També és vàlid, no?

Malgrat això, la majoria de comissions falleres segueix amb la dinàmica de publicar al llibret la secció "explicació de la falla" (excusa per a omplir fulles al voltant del plec en cuatricomia de les falleres majors). I són poques les comissions que decideixen aprofundir en el tema que tracta el monument, o opten per articles d'opinió o investigació paral·lelament al motiu temàtic del cadafal. En esta matèria juguen en la davantera les comissions de les Fogueres d'Alacant, així com algunes falles de La Safor (Falla Corea, de Gandia) i La Ribera (Falla La Malva, d'Alzira). És encomiable l'exemple de la falla Corea (Primer Premi de la Generalitat en 2006), que enguany va fer el llibret més artístic que he vist: un recull de fotos originals de la festa fallera de Francesc Jarque acompanyades per comentaris (com si es tractara d'un fotoblog) per algunes de les firmes més destacades del món de la cultura festiva.

Clar està, que eixe tipus de llibret artístic, o llibret cultural, o llibret literari que serviria per dignificar el panorama cultural de la festa fallera, per ara no té cabuda a les comissions falleres de València perquè cap organisme el defensa amb premis (llevant la jove iniciativa de l'ADEF de premiar el millor article d'un llibret de falla). D'una banda la Generalitat premia l'ús de la llengua (i valora un conjunt, però inclou totes les comissions falleres del país). D'altra banda, l'única institució que premia els llibrets de falla és Lo Rat Penat, que només premia els escrits en la seua pròpia normativa, i només valora la inútil i desfasada explicació en vers de la falla. Per no parlar dels homenatges en vers a les falleres majors que ens recorden èpoques passades...

Quant de temps haurem d'esperar fins que l'Ajuntament de València, des de la seua institució fallera (JCF) convoque un premi al millor llibret de falla en el seu conjunt? No puc imaginar resposta, però si no es fa alguna cosa, el llibre faller està condemnat a mort.

Una Ofrena dividida

A dos dies de l'arribada del pastor alemany a València, la ciutat està invadida. Ja ens agradaria que algun any es fera durant la setmana fallera un desplegament tan impactant dels serveis de neteja, seguretat o informació. El cap i casal mostra una imatge impecable, les banderes vaticanes pengen de la majoria de fanals i pals d'electricitat. El trànsit rodat està completament tancat als voltants de l'epicentre de la celebració. I comencen a aplegar les primeres famílies numeràries de l'Opus Dei carregades de xiquets que venen a València per a dir al món sencer que els valors de la família solament es poden comprendre de la seua manera. Tolerància al poder! Campanyes com el "Jo no t'espere" o l'èxit musical "Amo a Laura" seran condemnats a l'infern. Probablement no saben que ací a València condemnem un altre infern, a la crema, tot el que ens ve en gana.

De les 378 comissions falleres de la ciutat, 255 acudiran a l'ofrena papal. De les 400 juntes locals d'altres poblacions només acudiran la mitat, 200. De les 5.000 persones que havien previst que participarien en l'emotiu acte a favor dels valors anquilosats, només ho faran 2.000. Amb tot i amb això són dades preocupants. De les 255 falles valencianes que apareixeran representades... ¿quantes ho faran per devoció? ¿quantes ho faran per lluïment? ¿quantes ho faran per ser partícips de l'anecdòtica visita? No ho sabrem. Si ho retransmetera Julio Tormo de segur que diria que totes ho fan per absoluta devoció. Julio: ¿el Papa sabe lo tuyo?

Podem estar convençuts que l'acte tindrà una bona cobertura mediàtica. Com vaig pronosticar, Fallas.com s'ha dedicat a informar de tots els detalls de l'esdeveniment. "El mundo fallero se vuelca con el V Encuentro Mundial de las Familias y la visita de SS el Papa", diu una de les últimes notícies penjades. Doncs no sé jo si allò és professionalitat periodística, perquè el cens faller de València té vora 100.000 persones, i d'elles només participen 1.100 (llevant dels 2.000 participants els representants de juntes locals). Així que 1.100 persones són el "món faller". Un món faller que a més a més "se vuelca" amb el Ratzinger. Però quina manera més tendenciosa de manipular el llenguatge és eixa? Jo desfile tots els anys en l'Ofrena de Falles i no em bolque cap a la verge, perquè sóc agnòstic i molt anticlerical. Demane ara mateix un estudi sociològic que analitze el percentatge de les famílies falleres que s'ajusten als ideals del catolicisme.

Però bé, tot açò ha de passar. Rita i Camps ja digueren que per al Papa "el que faça falta". I hem vist com eixa premissa ha anat prenent forma als carrers de la metròpolis. Ara només queda que passe el vendaval i esperar que vinga una altra grossa: la America's Cup. Els fallers, de segur, també es bolcaran. És ben sabut la tradició del poble valencià dins l'àmbit dels esports nàutics. O què és el que fan els pescadors de l'Albufera?